Conclusions

Mitjançant aquesta proposta hem pogut conèixer quina va ser la posició de l'Església Catòlica durant el Règim franquista. Trobo que és una bona idea fer-ho a aprtir de diferents documents com declaracions, imatges, fotografies etc. Ja que d'aquesta manera ens podem apropar més a la reealitat de l'època.

M'agradaria destacar que un dels fets que més m'ha sorprès es el fet que l'Església es convertís en un dels pilars subejctadors del règim tant sols per a poder obtenir concessions i favors de la mà del dictador. Tot i així, a partir dels anys 70 la seva posició davant la dictadura fa un gir, i trobo que aquest és un fet molt significatiu, ja que qualsevol d eles famílies del règim s'adona de la forta repressió i violència en la que Franco actua.

Glossari

(aquest conté el vocabulari bàsic per a facilitar la comprensió de la proposta)
Insurrectes: bàndol feixista, és a dir, franquista durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

Falange Española Tradicionalista y de las JONS: Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i «imperialista», i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les «milícies» com a grup de xoc).
Estat confessional catòlic: l’única religió que es permet dins les fronteres de l’Estat és la catòlica.
Croada: foren una sèrie de campanyes militars, de caràcter religiós, a fi d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans, sostingudes pels estats autoanomenats cristians durant l'edat mitjana (entre els segles XI i XIII, especialment entre els anys 1095 i 1276). En el context del Franquisme es tracta d’un exèrcit religiós (catòlic) que agafa les armes durant la Guerra Civil per enfrontar-se al costat de Franco contra els republicans i socialistes i lluitar per mantenir l’existència de la fe catòlica.

ACNP (Associació Catòlica Nacional Propagandística): L' Asociación Católica Nacional de Propagandistas és una agrupació espanyola de seglars catòlics que es proposa la propagació de la fe catòlica i l'apostolat, formant i instant als seus membres perquè prenguin part activa en la vida pública i servir de nexe d'unió dels catòlics. L'organització, amb el nom de Associación Católica de Propagandistas, va ser fundada en 1909 pel sacerdot jesuïta Ángel Ayala.

Opus Dei: Institució de l'Església Catòlica, fundada a Madrid, el 1928, per monsenyor José María Escrivá de Balaguer y Albàs i erigida en prelatura personal pel papa Joan Pau II el 1982, en la persona d'Álvaro del Portillo y Díez de Sollano. L'Opus Dei és constituït per un prelat amb el seu propi clergat i els laics (homes i dones, solters i casats, de diverses condicions socials) que, per vocació divina, s'incorporen lliurement a la prelatura. La finalitat d'aquesta institució és difondre, en tots els ambients de la societat, una presa de consciència de la crida universal a la santedat i a l'apostolat, en l'exercici del treball professional ordinari. Realitza el seu apostolat per mitjà de la secció d'homes i de la de dones, sota el govern i la direcció del prelat i dels seus vicaris, i amb l'assistència pastoral del clergat de la prelatura. L'Opus Dei té una influència social notable, exercida bàsicament a través de l'activitat professional dels seus membres i d'organitzacions pròpies, especialment col·legis i cases de recés.

Autarquia: Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament.

Concili Vaticà II:  Vint-i-unè concili ecumènic de l'Església Catòlica, convocat pel papa Joan XXIII amb la constitució apostòlica Humanae salutis (25 d'octubre de 1961) i celebrat sota el seu pontificat i el del seu successor, Pau VI, a Sant Pere del Vaticà en els períodes següents: de l'11 d'octubre al 7 de desembre de 1962; del 29 de setembre al 4 de desembre de 1963; i del 14 de setembre al 8 de desembre de 1965. Hi foren aprovades i proclamades les constitucions sobre litúrgia (Sacrosanctum concilium, 25 de gener de 1964), dogmàtica sobre l'Església (Lumen gentium, 21 de novembre de 1964), dogmàtica sobre la divina revelació (Dei Verbum, 18 de novembre de 1965) i pastoral sobre l'Església en el món d'avui (Gaudium et Spes, 7 de desembre de 1965), els decrets sobre els mitjans de comunicació social (Inter mirifica, 4 de desembre de 1963), l'ecumenisme (Unitatis redintegratio, 21 de novembre de 1964), les Esglésies orientals (Orientalium Ecclesiarum, 12 de novembre de 1964), el ministeri pastoral dels bisbes (Christus Dominus, 28 d'octubre de 1965), la renovació i adaptació de la vida religiosa (Perfectae caritatis, 28 d'octubre de 1965), la formació sacerdotal (Optatam totius, 28 d'octubre de 1965), l'apostolat dels laics (Apostolicam actuositatem, 18 de novembre de 1965), l'activitat missionera de l'Església (Ad gentes, 7 de desembre de 1965) i la vida i els ministeris dels preveres (Presbyterorum ordinis, 7 de desembre de 1965) i les declaracions sobre l'educació cristiana (Gravissimum educationis, 28 d'octubre de 1965), l'actitud de l'Església envers les religions no cristianes (Nostra aetate, 28 d'octubre de 1965) i la llibertat religiosa (Dignitatis humanae, 28 d'octubre de 1965).

Processos de Burgos: Nom amb què és conegut el consell de guerra celebrat a Burgos —capitania general de la VI regió militar espanyola, que engloba el País Basc— contra 16 persones, acusades de pertànyer a ETA i de la mort d'un inspector de policia, entre altres accions armades. El judici tingué lloc del 3 al 9 de desembre de 1970, en condicions jurídiques molt precàries i amb greus dificultats per als defensors —entre els quals figuraven J. Solé i Barberà, F. Letamendía, G. Peces Barba, J.M. Bandrés i M. Castells—, i originà una sèrie de protestes arreu d'Europa i de l'estat espanyol: manifestacions, cartes dels bisbes bascs i del de Barcelona, tancada de 300 intel.lectuals catalans a Montserrat, vaga general al País Basc i mobilitzacions obreres en altres indrets, segrestament per ETA del cònsol alemany a Sant Sebastià, etc; alhora els processats feren una defensa política de llur militància. El govern hi replicà decretant l'estat d'excepció, i la sentència comportà sis condemnes a mort, que el general Franco, davant les peticions de clemència, commutà (els condemnats foren amnistiats el 1977). El procés, catalitzador de la crisi de l'estat franquista, n'accelerà el desprestigi internacional, esperonà l'oposició interior i consolidà la lluita del nacionalisme basc, afavorint l'estructuració de l'esquerra abertzale.

L’església catòlica sempre al costat del Franco?

Com hem pogut comprovar, l’Església era qui donava legitimitat a Franco i la seva dictadura davant l’opinió pública catòlica, molt important ja que l’Església havia establert importants relacions internacionals. L’església catòlica s’havia mostrat molt entusiasta davant la victòria dels insurrectes en la Guerra Civil, ja que gràcies al concordar del 1953 va obtenir nombroses concessions (com a les que ens hem referit en l’anterior punt).

Beatísimo Padre:
[...] Extendida ahora por la paternal bondad de S.S. el año santo a todo el mundo, España entera y su autoridad se refuerzan en que las celebraciones jubilares tengan aquí la máxima solemnidad [...] Creo que no cabría forma mejor para marcar esta fecha de 1951, en que se cumple el centenario del concordato firmado en 1851, que concertado con la Santa Sede Apostólica uno nuevo donde se resuman los convenios parciales celebrados desde 1941, que,completados adecuadamente, constituyan una norma estable para las amistosas relaciones entre la Iglesia y el Estado español. Derogada espontáneamente por mi Gobierno, desde el instante en que se constituyó, toda la legislación sectaria y antirreligiosa de Gobiernos que nunca representaron el sentir español, abordados y resueltos en convenios posteriores aquellos puntos jurídicos más delicados [...] Ha llegado el momento de cumplir el propósito solemnemente [...] Lo antes posible a la celebración de un Concordato según la tradición católica de la nación española [...] Y asegurarán una pacífica y fecunda colaboración entre la Iglesia y el Estado en España. [...] Seguro de su comprensión y benevolencia postrado ante Su Santidad, besa, humildemente vuestra sandalia el más sumiso de vuestros hijos."
El Franquismo.Segunda Parte,pág.109,110.,Stanley G.Payne.Arlanza ediciones.

Aquest concordat fou escrit per el mateix Franco i dirigit al Papa Pío XII per “renovar” el concordat anterior que havien firmat Església i Estat l’any 1851. Amb aquest Franco demana que l’Església segueixi fent costat al seu règim, perquè el dictador necessita el sector catòlic per a legitimar la seva dictadura.

Dues de les organitzacions catòliques que formaven part del consell de ministres (i per tant, tenien un lloc important en el govern franquista) eren la ACNP (Associació Catòlica Nacional Propagandística) i l’Opus Dei, aquestes entraren com a simpatitzants del règim cap als anys 50 i 60; cal destacar sobretot el protagonisme que van agafar els últims amb les transformacions econòmiques que van posar en marxa durant la segona etapa del franquisme.

Aquest  és un article extret de l’hemeroteca de la Vanguàrdia. Data del 24 de Juny de 1962. En aquest document s’explica per quins motius molta gent col·labora amb l’ordre religiosa Opus Dei, quins són els objectius de l’organització, quines activitats de propaganda fa, quina és la seva política. També s’acompanya l’article d’una fotografia Monseñor José María Escrivá de Balaguer i Albas; fundador i en el moment de publicació de l’article, màxim responsable de l’Opus Dei.

Mentre que els primers anys de la dictadura franquista corresponen amb una etapa autàrquica (del 1939 al 1957) caracteritzada per un fort intervencionisme estatal, la regulació de la inversió en capital estranger, la protecció de la indústria nacional, el control de les matèries primeres i el comerç exterior, entre d’altres. La segona etapa del franquisme (del 1959 al 1975) es caracteritzà per uns intents d’obertura de nou a l’exterior del país que tenien com a objectiu un impulsar un important creixement econòmic.

Així doncs, a partir del 1957 Franco i la seva política va canviar significativament. Al principi del seu govern hi hagué un predomini generalitzat de falangistes i més tard s’iniciava una etapa dominada pels tecnòcrates.

Els tecnòcrates tenien un perfil més tècnic que polític (d’aquí prové el seu nom). La majoria eren vinculats a l’Opus Dei i relacionats amb les elits econòmiques. Creien que el creixement econòmic era l’única manera de garantir l’estabilitat social i assegurar la continuïtat del règim; tot i així com hem dit provenien de famílies molt tradicionals, catòliques i per sobre de tot franquistes, pel que no es va dur a terme cap mesura d’obertura política.

 Tot i la incorporació de membres de l’ordre religiosa Opus Dei en el govern tecnòcrata, en la segona fase de la dictadura franquista, una part important de la jerarquia de l’església es va anar distanciant del règim. A partir del Concili Vaticà II (1962-1965) van aparèixer una sèrie d’actituds crítiques respecte a la dictadura de Franco per la difusió de postulats reformistes i la injustícia social. Cada cop més grups catòlics es mostraven més en desacord amb el dictador. En trobem exemples en les declaracions fetes per l’abat de Montserrat l’any 1964 que defensaven la identitat catalana, la participació d’organitzacions catòliques en diverses mobilitzacions obreres, el manifest dels bisbes bascos contra el procés de Burgos, a l’any 1971 la declaració per part dels bisbes de l’Estat on aquests demanant perdó als ciutadans espanyols per no haver fet de conciliació durant i després de la Guerra Civil.

Finalment, al 1973 hi va haver una petició de renovar el concordat entre l’Església i l’Estat, per iniciar una nova línia de comportament i separació evident entre la religió catòlica i la dictadura franquista.

Aquesta és una fotografia de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré. Va ser un personatge molt rellevant en la història del cristianisme català, ja que fou el responsable de les declaracions que se celebraren l’any 1964 a Montserrat i que exaltaven la identitat catalana.

L’article següent és extret de l’Hemeroteca de la Vanguàrida, data de l’any 1963 i està dedicat a l’explicació dels acords establerts en el Concili Vaticà II. Entre ells, a nosaltres ens interessa el rebuig del règim franquista per part dels personatges eclesiàstics més rellevants, entre ells el nou Papa Pablo VI.

El següent document forma part d’un article que publicaren els bisbes catalans el 27 de desembre de 1985 anomena’t “Les arrels cristianes de Catalunya”. Es tracta d’un document que fa referència al nacionalisme català i la fe cristiana.

“Como obispos de la Iglesia de Catalunya, encarnada en este pueblo, damos fe de la realidad nacional de Catalunya, labrada a lo largo de mil años de historia, y también reclamamos para ella la aplicación del magisterio de la iglesia: lo derechos y valores culturales de las minorías étnicas dentro de un Estado, de los pueblos y nacionalidades, deben ser respetados e, incluso, promovidos por los Estados, los cuales de ninguna manera pueden, según derecho y justicia, perseguirlos, destruirlos o asimilarlos a una cultura mayoritaria. (…) Los pueblos que, como el de Catalunya, tienen conciencia de su historia anterior a la formación del Estado y mantienen, junto a esta conciencia, una cultura y lengua propias que no son las mayoritarias del Estado, guardan viva la convicción que no provienen de la división administrativa de un Estado-Nación, sino que son un componente con personalidad propia de un Estado plurinacional…”



La religió durant el Franquisme

M’agradaria iniciar la meva explicació amb una imatge tan simbòlica com la següent ja que en veure-la, m’he sentit força impactada. Aquest document es tracta d’una fotografia en blanc i negre o s’hi poden observar dos infants, probablement de classe baixa o mitja (per la senzillesa del seu vestuari i el fet que el més gran d’ells porti un cistell de la compra sota el braç) aturats davant un petit moral a una paret vianant amb el braç alçat fent un gest feixista. En el moral o estampa hi ha una imatge de la cara del dictador, el seu nom i també “Caudillo de Dios y de la Patria”. Tot i que el tema d’aquest bloc és la religió durant el franquisme, opino que una imatge com aquesta, tan quotidiana i real, ens pot començar a situar en l’època, ja que amb l’anterior frase pintada en molts dels murs i parets dels pobles i ciutats d’aquella Espanya franquista Franco ens demostra que viu no només per la seva pàtria, sinó per la seva fe a la RELIGIÓ CATÒLICA.

“Mientras Dios me de vida y claridad se juicio, seguiré empuñando el timón del Estado”. Aquestes són unes paraules del discurs que el Cap de l’Estat, Francisco Franco, va emetre l’any 1971, recollides en la revista “TeleExpres” de l’època. Amb aquestes paraules Franco dóna a entendre que mentre Déu li doni la vida, seguirà governant en l’Estat Espanyol, com intuint que Déu li ha donat el poder per ser el màxim poder.

Un cop guanyada la Guerra Civil amb la victòria del bàndol insurrecte, s’inicia un règim dictatorial que durarà de l’any 1939 fins al 1975 amb Francisco Franco Bahamonde com a màxim cap d’Estat.

El mateix Franco es considerava un militar africanista, nacionalista, seguidor dels models feixistes europeus i també catòlic. De fet, ell mateix es considera “Caudillo de España por la gracia de Dios”.

Podem comprovar en la següent imatge, que fins i tot les monedes contenien la imatge de Franco, i la frase “Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios”. Mitjançant aquest estampat en la moneda no només donava a entendre que tenia un poder hegemònic en tots els àmbits existents (política, economia, cultura etc.) sinó que també feia referència i propaganda a la seva gairebé exagerada fe cristiana i el compromís moral i espiritual que compartia amb la religió catòlica. De fet, ell es nomena cap suprem de l’Estat, o textualment “Caudillo de Espanya” per la voluntat del mateix Déu o “por la gracia de Dios”.

El règim franquista va tenir un important suport per part dels sectors més conservadors de l’Espanya de l’època que utilitzà com a grans pilars per mantenir en equilibri la seva dictadura. Aquests van ser l’exèrcit, el partit únic conegut com la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, les elits econòmiques i socials formades per els monàrquics, els oligarques, mitjans i grans propietaris; i finalment, l’Església catòlica, que és la que a nosaltres ens interessa.

Aquests dos documents són extrets d’una enciclopèdia publicada als anys 70 on es recorden els fets més significatius de l’Espanya franquista. Podem observar que el primer article fou escrit per George-Roux i extret del seu llibre “la Guerra Civil”, en aquest exposa que el tret principal de la personalitat del general Franco és la seva profunda fe en Déu. En el segon article, escrit per José María Pemán, s’elogia a Franco per les seves victòries i amor que sent per la pàtria i la religió cristiana. També s’explica que Franco celebra sempre cerimònies litúrgiques dedicats a aquells que van caure per protegir la Pàtria.

El següent text que tenim a continuació és una còpia del discurs pronunciat de la boca del mateix Papa Pío XII, emès per ràdio el 19 d’abril de l’any 1939, i per tant, entre els tombs de la fi de la Guerra Civil espanyola i l’inici de la dictadura franquista.

“Con inmenso gozo nos dirigimos a vosotros, hijos queridísimos de la católica España, para expresaros nuestra paternal congratulación por la paz y la victoria con que Dios ha dignado coronar el heroísmo cristiano de vuestra fe y caridad probadas en tantos y generosos sufrimientos.

Alegre y confiado esperaba nuestro predecesor de santa memoria esta paz providencial, fruto sin duda, de aquella fecunda bendición que en los albores mismos de la contienda enviaba a cuantos se habían propuesto la difícil y peligrosa tarea de defender y restaurar los derechos y el honor de Dios y de la Religión. Y Nos no dudamos de que esta paz ha de ser la misma desde entonces augurada, anuncio de un porvenir de tranquilidad en el orden y de honor en la prosperidad.

Los designios de la Providencia, amadísimos hijos, se han vuelto a manifestar, una vez más, sobre la heroica España, la nación elegida por Dios como principal instrumento de evangelización del nuevo mundo y como baluarte inexpugnable de la fe católica, la cual acaba de dar a los prosélitos del ateísmo materialista de nuestro siglo, la prueba más excelsa de que por encima de todo están los valores eternos de la Religión y el Espíritu.

A vosotros toca, venerables hermanos en el episcopado, aconsejar a los unos y a los otros que, en su política de pacificación, todos sigan los principios inculcados por la Iglesia y proclamados con tanta nobleza por el Generalísimo, de justicia para el crimen y benévola generosidad para los equivocados.

En prenda de las copiosas gracias que os obtengan de la Virgen Inmaculada y el apóstol Santiago, patrono de España y de todos los grandes santos españoles, hacemos descender sobre vosotros, nuestros queridos hijos de la católica España, sobre el jefe del Estado y su ilustre gobierno, sobre el grande episcopado y su abnegado clero, sobre los heroicos combatientes y sobre todos los fieles, nuestra bendición apostólica”

Amb aquesta declaració per part del mateix Papa de Roma, podem observar com els representants de l’església catòlica més rellevants de l’època es mantenien fidels al règim. Pío XII mitjançant aquesta declaració per ràdio dóna les més sinceres felicitacions a Franco per la seva victòria i defensa que han guanyat gràcies a la fe cristiana que el bàndol insurrecte sempre ha mantingut. Considera que la nació espanyola s’ha convertit gràcies a aquesta victòria en un model mundial a seguir, i beneeix a tots els heroics combatents durant la guerra i els fidels prometent-los que l’Església i el cristianisme sempre els acompanyarà.

Finalment, caldria destacar que mitjançant aquesta declaració, el Papa pretén recordar indirectament la desconsideració i rebuig de l’esperit cristià per part de l’anterior govern a la Guerra Civil: els republicans (recordem que com a progressistes iniciaren reformes en que es volia pal·liar el poder eclesiàstic). Ho podem observar en aquest fragment literal extret del text: “Os habéis propuesto la difícil y peligrosa tarea de defender y restaurar los derechos y el honor de Dios y de la Religión”, amb el qual sembla que intenta insinuar que no des de sempre, el govern espanyol ha volgut defendre i mantenir-se Fidel als drets i l’honor de Déu.

El Papa Pío XII però, no només va felicitar a Franco per la seva victòria i la seva fe catòlica mitjançant una declaració radiofònica, sinó que l’any 1953 es van citar i van firmar un concordat que donava nombroses concessions a l’Església catòlica.

Com a un dels principals pilars de la dictadura franquista, l’església Catòlica va jugar un paper molt important en la legitimació del règim ja que aquest es definia com a un Estat confessional catòlic. Com a resposta de la persecució religiosa que havia tingut lloc a la zona republicana durant la guerra, la jerarquia eclesiàstica va proclamar el caràcter de “croada” de la guerra donant suport al franquisme. A canvi, va obtenir molts beneficis: un finançament públic molt generós, pràcticament tot el control del sistema educatiu, que l’únic matrimoni legal fos el catòlic, la prohibició del divorci i l’avortament, intervencions en la censura, la representació de l’Església per part de bisbes a la cambra legislativa i en el consell del regne;  i el més rellevant, el predomini de la moral i els valors catòlics en la societat espanyola.

Al següent document podem observar un anunci publicitari, publicat segurament a revistes propagandistes del règim franquista. En el catell podem llegir la paraula "Cruzada" com a eix horitzontal d'una creu cristiana, i com a fons una imatge del planeta terra que té com a punt central la silueta de la Península Ibèrica amb la següent frase: "España orientadora espiritual del mundo".

Mitjançant cartells com aquests Franco pretenia fer propaganda del règim i a la vegada legitimar-lo. En aquest cas per exemple, situa Espanya com a centre del món i la considera una bona orientadora religiosa (evidentment, de la religió catòlica), i un bon model a seguir per a la resta de països del món.



La situació precedent

Per comprendre perquè la religió catòlica i per tant, l’església es converteix en un dels pilars que subjecten el règim franquista, cal recordar quin era el paper d’aquesta en èpoques precedents com la Segona República espanyola i la Guerra Civil.

Amb la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d’abril del 1931, pujaren al poder els firmants de l’anterior Pacte de Sant Sebastià (partits republicans d’esquerres i socialistes) que sota les ordres del cap de govern Manuel Azaña impulsaren una sèrie de reformes amb l’objectiu de modernitzar i democratitzar la societat espanyola del moment. Una de les més rellevants fou la religiosa, la qual limitava la influència de l’Església.

La Constitució del moment per exemple, estipulava la no-confessionalitat de L’Estat, la llibertat de cultes, la supressió del pressupost de culte i clero etc. També es van autoritzar el divorci i el matrimoni civil, i es van secularitzar els cementiris.

El govern progressista era partidari d’una educació liberal i laica, pel que va prohibir que les ordres religioses poguessin dedicar-se a l’ensenyament. Es va elaborar la Llei de congregacions el maig del 1933, la qual va posar límits a la possessió dels béns per part de comunitats religioses i la seva dissolució si aquestes suposaven un perill per l’Estat.

Una gran part dels sectors catòlics van veure la progressista legislació com una agressió als seus principis. Ben aviat van sorgir avalots populars anticlericals que van provocar nombrosos incendis a diverses ciutats importants.

Posteriorment, durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) que enfrontava el bàndol democràtic contra el bàndol feixista, l’Església es va posicionar a favor d’aquests últims més tradicionals. Després del record de menyspreu i desconsideració que els governs progressistes havien tingut amb la religió catòlica, aquest sector va decidir donar suport als insurrectes ja que sabien que aquests els donarien un tracte privilegiat i convertirien el nou Estat en un estat confessional, derogant les lleis del matrimoni civil i del divorci, establint el culte religiós en l’ensenyament i obligant al pagament de retribucions al clero.

A partir d’aquesta explicació iniciem un viatge mitjançant una sèrie de documents i imatges històrics que ens faran situar de nou en el terreny de l’Església durant la dictadura.

La carta següent va ser escrita per l’alcalde de Manresa i dirigida a un general franquista reconegut, en que se’l convida a la basílica de la ciutat on s’hi celebrarà una missa en honor a la victòria franquista durant la guerra.

Aquesta invitació ens aporta molta informació ja que podem veure que la carta està sallada amb segell circular on veiem escrit “parròquia de Santa Maria de Manresa”, fet que ens mostra el vincle estret en els més grans generals feixistes i els bisbes més representatius de l’època. A més a més, podem deduir que l’alcalde de Manresa no havia estat escollit democràticament sinó que com molts altres l’havia “col·locat” Franco.

Aquest document ens mostra doncs, com a l’inici del règim dictatorial l’Església elogiava a Franco i els seus per la seva victòria.

Introducció

Perquè aquesta època?

El tema d’estudi d’aquest bloc és el paper de la religió catòlica, però quan? Doncs durant la dictadura de Franco; he escollit l’època franquista per diversos motius. En primer lloc és la lliçó més recent que hem estudiat a classe fet que m’ajuda a facilitar el treball. A més a més, opino que dins les diferents èpoques que podíem escollir, aquesta era la més propera a l’actualitat, ja que molts dels nostres avis i rebesavis recorden haver crescut durant la dictadura franquista.

M’agradaria aclarir també que he escollit una època determinada i no una cronologia perquè opino que és més simple entendre la religió durant una etapa com una dictadura, en que aquesta acostuma a tenir un poder rellevant; que no una evolució de la religió durant tota la història contemporània espanyola, en que els papers d’aquesta han anar variant degut a diversos factors socials, culturals i polítics.